M'hi afegeixo!

En aquest enllaç hi trobareu una queixa al funcionament de la pàgina web de Renfe.
Estic completament d'acord amb el que s'hi diu i, per tal d'unir-me a la queixa, en faig ressò en el meu blog.

Quina sort tenen els de Renfe de tenir el monopoli... ¬¬

Avatar

Dijous 18 de Desembre de 2009 vam anar a l'estrena de la pel·lícula Avatar, de James Cameron, al Cinesa Diagonal de Barcelona (sí, sí..., vam veure la pel·lícula en 3D!! :D). Érem 19 persones del grup MOVING de la UPC i vam sortir molt contents de la sala!

La veritat és que Avatar és un llargmetratge increïble! En quant a argument, podríem dir que és una història recurrent..., una Pocahontas moderna. Però tot i que els fets succeeixen tal i com te'ls esperes, passen tal i com ja saps que passaran, t'enganxen completament.
Per un costat trobem la unitat dels habitants de Pandora amb el seu planeta, la coexistència amb la Natura i tot el toc de la saviesa New Age, que deixen entreveure un gran estudi per part dels creadors de la pel·lícula (director, actors, equip tècnic...). I per l'altre apareix el contrast amb la brutalitat humana..., que deixa destrucció per allí on passa per, tant sols, aconseguir el que creiem que és riquesa, un grapat (més gran o més petit) de milions de dollars. Tot plegat constitueix la base de l'argument per desenvolupar el contacte dels habitants autòctons amb els humans i com es van forjant les relacions.

Així doncs..., partint d'una història que agrada, que es fa amena i que acostuma a atrapar a l'espectador, calia trobar-li el toc diferenciador i és aquí on prenen rellevància les tècniques gràfiques! L'ambientació, els personatge i tot l'embolcall on es desenvolupa l'acció (endebades trepidant, altres més descriptiva) és una magnífica conjunció d'imatge real amb imatge 3D. Els paisatges són fantàstics, les bèsties imponents i els personatges...., què dir-ne dels personatges...; les seves expressions, els seus moviments... són fluids i molt realistes!! El treball de modelat i de captura de moviments que hi ha al darrera és fantàstic! I, per sobre de tot això, les tècniques de render i tots els efectes afegits..., meravellosos!

Tota la pel·lícula està plena de detalls i el fet de poder-la veure en 3D va ser la cirereta del pastís. Com guanyaaaa!!! Jo em vaig quedar amb les ganes de tornar-la a veure al passi de les 10, jajajajaja.

Animeu-vos i aneu-la a veure! Us la recomano fervorosament!

Corprenedor

"Breathtaking", el comentari del vídeo que defineix millor el que es pot sentir escoltant-lo.
Crec que és impossible que algú no es senti impressionat per aquesta meravella:

Els que pugueu tenir prejudicis..., deixeu de banda el fet que es tracti de la BSO de "La Bella y la Bestia" de Disney (per mi, la millor pel·lícula del Disney clàssic) i escolteu la magnificència de la música com si escoltéssiu un Beethoven. Us enganxarà!

Qui pogués...

Qui pogués fer aquesta meravella amb les seves mans i posar la pell de gallina a la gent que hi ha asseguda al seu davant escoltant la majestuositat de la seva música.

Hi ha gent que realment té el do de fer que les coses difícils semblin fàcils ^^.

Vuelo final

Feia temps que no llegia un llibre escrit per en Ken Follett i, tal i com era d'esperar, la novel·la que m'he devorat per recuperar-lo no m'ha deixat indiferent i m'ha agradat força.
En aquest cas es tracta de l'obra "Vuelo Final", un "Best Seller" (com la majoria, per no dir totes, de les obres de l'autor) ambientat en la Dinamarca ocupada durant Segona Guerra Mundial i un oda a la valentia i eficàcia de la resistència danesa, una de les més exitoses de l'Europa bèl·lica.
La contraportada en resumeix l'acció de la següent manera:

En junio de 1941, el curso de la guerra es desfavorable a Gran Bretaña. De alguna manera, los alemanes están anticipándose a las incursiones aéreas de los bombarderos británicos. Hermia Mount, una inteligente analista británica, empieza a sospechar de la existencia de una estación de radar secreta en la costa de Dinamarca. En Copenhague, el policía colaboracionista con los nazis Peter Flemming intenta descubrir la red de la resistencia danesa. Entretanto, Harald Olufsen, un joven estudiante danés, se ve involucrado poco a poco en la investigación de Hermia. Cuando finalmente descubre la verdad, en la isla danesa de Fano, ocupada por los alemanes, no tiene manera de hacer llegar la información a Gran Bretaña.
Un relato de suspense magistral y con unos personajes carismáticos que vuelven a confirmar a Ken Follett como el maestro indiscutible del género.

Doncs bé, amb aquesta sinopsis gairebé queda tot dit en quant al contingut del llibre.
L'acció relatada succeeix en molts pocs mesos i és força trepidant. El magnetisme que desprèn la pròpia història de la Segona Guerra Mundial i tot el que l'envolta fa que el lector se senti enganxat des del primer moment al llibre, tot i que, en aquest cas, no es reflexa la crueltat nazi en tota la seva força, ja que la novel·la es centra en els esforços clandestins de l'espionatge britànic i, sobretot, danès, per fer front a la força que, en aquells moments, sotmetia a gran part d'Europa.
Justament aquest fet és el que, en la meva humil opinió, fa d'aquest llibre un gran encert i una molt bona lectura. El fet que Ken Follett sigui capaç d'enganxar al lector sense haver de fer ús del recurs fàcil, utilitzant el dramatisme morbós que tot conflicte bèl·lic comporta, diu molt tant de la seva capacitat com de la seva professionalitat.

D'altra banda, també cal recalcar que les pàgines del llibre amaguen un, massa evident, sentiment patriòtic de l'escriptor britànic. Que els protagonistes puguin sortir més o menys victoriosos de les situacions amb les que es van trobant és d'esperar (bàsicament, perquè tots coneixem el final de la història). No obstant, la gran sort que corren tots plegats fa que, endebades, la història sembli una mica adornada i amb tocs de fantasia, sense desmerèixer-la, ni molt menys. Això, combinat amb les morts dels personatges justos i necessaris (en algun lloc, el lector pot arribar a sentir-se content per la desaparició d'alguna de les figures), fa que el relat esdevingui una mica "pel·liculer". Ara però, tal i com ja he dit des d'un bon principi, la història és molt bona i els tocs nacionalistes queden perdonats.

A més a més, la gran capacitat de Ken Follet per descriure els personatges i dotar-los d'una personalitat ben definida (tot i que surtin ben poques vegades) conjuntament amb la dinàmica que exerceixen els diferents escenaris per on va passant la història, amanit tot plegat amb l'estudi profund de l'època, la situació, els països i les institucions que intervenen, fa que t'identifiquis fàcilment i ràpidament amb els sentiments, les emocions, les sensacions i les situacions que viuen els protagonistes i els que els envolten.

Un animo a que el llegiu!

Somriu, val la pena!

La cançó "Life is beautiful", pertanyent a la banda sonora de la pel·lícula que porta el mateix nom ("La vita é bella", en la versió italiana original) i que està cantada per la cantant israelita Noa, és una gran obra d'art que ens hauria d'ensenyar la bellesa de prendre'ns la vida amb un somriure a la boca.

Aquí us deixo la seva preciosa lletra i un vídeo de youtube:

Smile, without a reason why
Love, as if you were a child
Smile, no matter what they tell you
Don’t listen to a word they say
'Cause life is beautiful that way

Tears, a tidal-wave of tears
Light that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There’s still another game to play
And life is beautiful that way

Here, in his eyes forever more
I will always be as close as you remember from before.

Now, that you're out there on your own
Remember, what is real and what we dream is love alone.

Keep the laughter in your eyes
Soon, your long awaited prize
Well forget about our sorrow
And think about a brighter day
'Cause life is beautiful that way

Com canviaria el nostre caràcter si ens atrevíssim a tenir sempre un somriure a la boca! La tendresa, la dolçor, l'alegria... s'apoderaria de nosaltres i tot al nostre voltant tindria un caire i uns matisos diferents! Ens enfrontaríem als problemes com el que són, petites proves que ens fan avançar, i no com una muntanya insalvable. I, el més important, seríem feliços i no ens deixaríem robar aquest sentiment per cap factor extern a nosaltres!

I què me'n dieu dels sentiments que desperten en nosaltres els somriures i les rialles de les persones que estimem i, sobretot, de LA persona que estimem! No tenim més remei que sentir tendresa i un amor profund veient les seves rialles, la seva felicitat, el seu entusiasme!
I de la mateixa manera que ens passa això a nosaltres, a la resta els succeeix el mateix quan ens veuen somriure i és com si aquesta droga s'estengués dolçament i suaument al nostre voltant, canviant-ho tot!

Tant sols depèn de què nosaltres fem nostre el senzill gest que endolceix el nostre rostre i les nostres faccions, fent-les més belles, divertides, suaus i amoroses.
És la nostra decisió. Jo la tinc clara: "Somriu, val la pena!"

Tarda completa!

Ahir, dijous dia 28 de Maig del 2009 va ser un dia complet, especialment la tarda.
Tal i com cada dijous, al matí ens vam llevar d'hora i vam anar cap a la universitat per treballar en el doctorat. No obstant, després de 8 hores de treball a la UPC, ens esperaven una tarda i finalització del dia ben especials! A les 17:00h vam agafar les nostres coses i ens vam dirigir cap a la Diagonal a buscar el tram per poder anar a l'Illa, concretament a l'Fnac, a canviar un còmic que tenia en mal estat (Cinturó Negre Yawara!). Amb el temps just per fer el canvi, vam tornar a sortir per enxampar un nou tram i dirigir-nos a la parada de Maria Cristina de la Línia 3 (L3 o línia verda) del metro, el qual ens havia de deixar a Drassanes (i tot fent transbord amb la T10, muahahahahahaaaa!!).
Un cop vam ser a Drassanes vam poder veure tota l'animació i expectació que havia creat la rua del Barça (tot i que a les hores que vam arribar vora el mar - 18:00h i escaig -, l'equip ja havia marxat de la zona). Sense deixar-nos engolir per la gentada, ens vam dirigir cap al Museu Marítim de Barcelona, per tal de veure l'exposició "Els Grans Viatges de Zheng He". Malauradament, el senyor que venia les entrades i jo no ens vam entendre massa bé i vam comprar un parell de tiquets per la visita al museu normal, amb la qual cosa, ens vam quedar sense poder veure l'exposició, la qual, podia ser força bonica. Ara però, la visita no va ser gens desaprofitada, ja que les maquetes, els objectes, les reconstruccions navals... del museu són meravelloses.
Aquí us deixo una de les poques fotografies que van sortir bé, ja que l'ambient era molt fosc i els encarregats del museu ens van dir que no podíem utilitzar el "flash", amb la qual cosa, les imatges quedaven molt fosques (curiosament, és la fotografia del cartell de l'exposició de Zheng He, valgui la ironia...).


Un cop vam acabar la visita, vam tornar a les Rambles, les quals vam trobar encara força plenes de gent que ja retirava o que, majoritàriament, s'encaminaven cap a Plaça Catalunya a continuar la gresca. Nosaltres vam fer el mateix que aquests segons (tot i que amb un objectiu força diferent) i vam posar rumb cap a la coneguda plaça de la ciutat, Rambles amunt. Vam arribar-hi massa aviat (1 hora abans que comences el que estàvem esperant) i, per fer temps, ens vam unir a la gentada reunida en aquella zona de la ciutat per celebrar la victòria del seu equip.
Us deixo una foto perquè pugueu veure com n'estava de plena!


D'altra banda, vam viure una anècdota bastant graciosa! De sobte, mentre estàvem palplantats vora la boca del metro, vam sentir a un senyor que preguntava si algú parlava anglès. Li va contestar un altre amb un accent britànic perfecte (no portava les sandàlies amb els mitjons fins a mitja cama, però era de pura raça britànica! Jajajajaja). Aleshores van començar a parlar l'un amb l'altre i la conversa va anar, més o menys, de la següent manera:

• Primer senyor (P): Què sap què passa?
• Senyor britànic (B): Celebren que el Barça ha guanyat.
• P: El què?
• B: La Champions.
• P: Ah sí??!! I contra qui jugava? (tot il·lusionat)
• B: Contra el Manchester United (amb cara de compungit...)

Amb el Jesús tenim diverses teories sobre la cara del bon home britànic:

1. El seu malestar era degut a què és seguidor de l'equip vençut.
2. Li havia sabut greu que un equip del seu país perdés.
3. Pensava que més li valia haver escollit uns altres dies per anar a visitar Barcelona.

Ara però, la situació va ser realment graciosa!

Finalment va arribar l'hora que tant esperàvem i a les 20:30 ens vam encaminar cap al Poliorama per tal de poder veure "El Tricicle" amb el seu nou espectacle GARRICK!
Buuuufff! Va ser genial! Una hora i mitja sense parar de riure veient les animalades que feien els tres còmics, tant genials com són! Totes les escenes van ser magnífiques, genials i impecables! Les petites improvisacions que vam poder detectar encara van fer més especial l'obra i van fer que sortíssim del teatre amb la sensació que tots tres actors s'ho han de passar bomba preparant les seves obres i fent-nos creus de com en són de bons i com se'ls poden acudir passatges tant divertits i, al mateix temps, molts d'ells tant certs.
Van tractar molts temes: les visites als museus, un atracament, el "show" d'un faquir, uns homes embarassats (sí, sí, el món al revés), un bany masculí d'un hospital, l'avaria d'un ascensor amb passatgers al seu interior... Tots ells sublims i amb el fil conductor de la risoteràpia de la qual ells en són uns grans professionals!!

Aaah! i al final, ens els vam trobar a la sortida i vam poder donar la mà i saludar a un d'ells, ja que es van repartir per les portes per tal de poder acomiadar a la gent del públic un per un!!

Simplement fantàstic!!