Somriu, val la pena!

La cançó "Life is beautiful", pertanyent a la banda sonora de la pel·lícula que porta el mateix nom ("La vita é bella", en la versió italiana original) i que està cantada per la cantant israelita Noa, és una gran obra d'art que ens hauria d'ensenyar la bellesa de prendre'ns la vida amb un somriure a la boca.

Aquí us deixo la seva preciosa lletra i un vídeo de youtube:

Smile, without a reason why
Love, as if you were a child
Smile, no matter what they tell you
Don’t listen to a word they say
'Cause life is beautiful that way

Tears, a tidal-wave of tears
Light that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There’s still another game to play
And life is beautiful that way

Here, in his eyes forever more
I will always be as close as you remember from before.

Now, that you're out there on your own
Remember, what is real and what we dream is love alone.

Keep the laughter in your eyes
Soon, your long awaited prize
Well forget about our sorrow
And think about a brighter day
'Cause life is beautiful that way

Com canviaria el nostre caràcter si ens atrevíssim a tenir sempre un somriure a la boca! La tendresa, la dolçor, l'alegria... s'apoderaria de nosaltres i tot al nostre voltant tindria un caire i uns matisos diferents! Ens enfrontaríem als problemes com el que són, petites proves que ens fan avançar, i no com una muntanya insalvable. I, el més important, seríem feliços i no ens deixaríem robar aquest sentiment per cap factor extern a nosaltres!

I què me'n dieu dels sentiments que desperten en nosaltres els somriures i les rialles de les persones que estimem i, sobretot, de LA persona que estimem! No tenim més remei que sentir tendresa i un amor profund veient les seves rialles, la seva felicitat, el seu entusiasme!
I de la mateixa manera que ens passa això a nosaltres, a la resta els succeeix el mateix quan ens veuen somriure i és com si aquesta droga s'estengués dolçament i suaument al nostre voltant, canviant-ho tot!

Tant sols depèn de què nosaltres fem nostre el senzill gest que endolceix el nostre rostre i les nostres faccions, fent-les més belles, divertides, suaus i amoroses.
És la nostra decisió. Jo la tinc clara: "Somriu, val la pena!"

Menyspreu

Deu de fer un parell de setmanes (un d'aquells dies que ens hem voltat Barcelona a la recerca d'un pis) em vaig trobar un company de secundària a l'estació de tren. Vam estar xerrant durant l'estona de fer cua i entrar al vagó corresponent per ocupar els nostres llocs, però va ser suficient per posar-nos al dia de les nostres respectives vides. Resulta que ell va ser un dels pocs de la nostra promoció que va decidir fer l'enginyeria informàtica, però a diferència de mi, ell va escollir la UPC com a universitat. Ara per ara està traient-se una doble titulació estudiant aeronàutica a Toulouse (segueix tant crack, o més, com en temps del Claver!).
Per la meva banda, li vaig explicar que ja he acabat la carrera i que ara me'n vaig a Barcelona a fer el doctorat. No obstant, en el moment en què va saber això, no va poder dissimular el que a mi em va semblar una mirada i un to de menyspreu quan va dir: "Ah, sí, que tu et vas quedar a Lleida".

Doncs sí, em vaig quedar a Lleida i, si he de ser sincera, no me'n penedeixo pas ni crec que ho faci mai. Potser la Universitat de Lleida i, concretament, l'Escola Politècnica Superior no tindran la fama que té una gran institució com la UPC i el seu centre FIB, ara però, tenen ben poques coses a envejar a la Politècnica de Catalunya.

Segurament, la mida petita de la nostra universitat és el seu major defecte però també la seva major virtud. Virtud pel fet que és una universitat "familiar" on el tracte entre professors i alumnes és molt proper; on cada alumne no només és una matricula o un examen, sinó que és un nom, una situació, una personalitat i unes característiques que el diferencien de la resta; on cada professor té un toc especial, uns coneixements dels quals fa partícip a tothom i una mà que guia en l'aprenentatge; on l'aprenentatge és de tu a tu i, en certes classes, fins i tot particular i personalitzat... Tot això entra en contrapartida amb un únic defecte important: la manca de difussió internacional i d'ofertes doctorals de la facultat en concret (i segurament de la resta de la universitat).

Ara però, el fet que no hi hagi molts temes doctorals o que les repercussions internacionals de la universitat siguin minces (fet únicament ocasionat per la manca de programes de 3r cicle, ja que en els casos en els quals hi ha doctorants la mobilitat, els congressos... sí que existeixen i són força destacables) no implica que l'educació sigui dolenta. Ans al contrari, jo estic molt orgullosa de l'educació que he rebut i considero que l'EPS m'ha fet una bona informàtica, donant-me uns coneixements bàsics molt importants però, sobretot, ensenyant-me una manera de pensar, una lògica, una manera de fer...

No serà la universitat de les mil meravelles, però ha estat una molt bona universitat per a mi. Això, evidentment, no significa que les altres universitats no donin ensenyaments de qualitat, tot el contrari. Ara però, les mirades i els tons de menyspreu sobren quan darrera de la teva educació hi ha hagut uns bons professors que saben educar professionals completament capacitats per competir amb altres professionals sortits d'institucions germanes més grans i importants internacionalment.

Parar compte en l'escriptura

És una llàstima que la gent no tingui cura de la manera com escriu. Sé que estem en l'era de les telecomunicacions i que el "xq" ha desbancat al "perquè", la "ksa" a la "casa" de tota la vida amb quatre parets i un sostre, el "ia" al "hi ha"... i que l'estil culte de l'autor del poema que comença per "Érase un hombre a una nariz pegada" ha passat de moda.

Aquesta manca de correcció s'agreuja quan l'escrit s'ha fet en la llengua materna (o, si menys no, en la llengua oficial del país) i és públic i/o, fins i tot, oficial i provinent d'una institució.

Saber redactar bé i sense faltes d'ortografia mostra que l'autor/a de les línies cultiva l'art de l'escriptura i respecta als lectors als quals van adreçades, siguin del tipus que siguin.

Segurament no seré la més indicada per posar de manifest la pèrdua, cada cop més significativa i preocupant, dels bons costums en l'art de la comunicació escrita, perquè també faig errors. Però això no treu el fet que sàpiga molt de greu veure textos barroers que arriben a fer mal als ulls i provenen de gent que, suposadament, han cursat uns estudis preparatoris per ocupar llocs de treball en els quals la comunicació amb el públic és molt important i de la qual en depèn, en certa o gran mesura, la imatge que la societat percep de la institució, empresa, organització...

Els diccionaris, els correctors ortogràfics i els llibres no són perillosos, es poden utilitzar!!

Baby can I hold you?

El títol d'aquest post fa referència a una de les meves cançons preferides d'una gran artista que sembla poc coneguda per aquestes contrades. Parlo de la Tracy Chapman, una cantautora americana amb una veu negra preciosa. Tots els seus àlbums són fantàstics i les seves lletres fabuloses i plenes de contingut.
La seva música és tant maca que és adient tant per aquells dies decaiguts amb pluja i grisos com aquells plens de vitalitat i amb un sol que enamora!

En aquest cas, la cançó parla de com de difícil pot arribar a ser endebades que surtin aquelles paraules que realment sentim i com, per no sortir, molts cops ens deixem perdre oportunitats.

Simplement, preciosa! :D

Us deixo aquí un vídeo de Youtube d'un dels concerts de la Tracy i, si us agrada, no dubteu a escoltar els seus discs, no tenen cap pèrdua.

"Dividir entre buenos y malos es una actitud infantil"

Hi ha cops que et trobes gent amb personalitats aclaparadores.
Em refereixo al Padre Manel, un sacerdot que no conec però del qual he llegit una entrevista a "El Periódico" que la Sara, una amiga, ha reproduït aquí.

No sé si el senyor Benet XVI haurà estat a l'infern o al purgatori, però potser a ell i a tota la cúria romana els convindria estar una temporada entre el poble...

El que pensem se'ns és donat

Us heu fixat mai en què, com més pensem que no volem una cosa més en tenim?
Per exemple, una persona amb sobre-pés pensa: "No vull estar grassa" i què passa? Doncs, o encara s'engreixa més o, per molts esforços que faci, no aconsegueix aprimar-se com ella voldria.
Un altre exemple: imagineu que aneu amb el temps just i heu d'agafar el cotxe per anar a fer una visita molt important on ser puntuals és vital. Esteu nerviosos i penseu: "Ondia, en aquesta hora serà impossible trobar un lloc per estacionar!!". I què passa? Doncs justament el que heu pensat, que no hi ha llocs i heu de donar tombs i més tombs per poder deixar el cotxe, amb la qual cosa feu tard.
Amb les notícies passa més: "I ha hagut un accident d'avió". Durant els dies següents només surten catàstrofes aèries.
Des que va començar la violència de gènère, quants dies han passat que no s'hagi escoltat per qualsevol telenotícies una desgràcia d'aquest tipus?

Reflexionant..., per què som tant addictes a les males notícies? Als pensaments dolents? A tot allò que ens fa patir? (ai, que estic gras i no em puc aprimar; ai que a aquella persona l'han atropellat i potser demà sóc jo l'estirada a terra...). I per què ens passa per alt tot allò bo que succeeix al nostre voltant?
Per què no gaudim d'aquella amanida que ens ha sortit tant bona aquest migdia i patim perquè no sabem fer la carn del segon plat? Per què no fem d'aquell jove que ha ajudat a l'avi a creuar el carrer una notícia? Per què ens fixem en què el nostre pes és excessiu i no veiem els grams que hem perdut durant la setmana, senyal que ens estem aprimant? Per què fem tant d'esforç en recalcar les coses dolentes i no les que realment importen, les bones.
De la mateixa manera que les coses dolentes atreuen més coses dolentes (el millor exemple, com ja he dit abans, els telenotícies), les bones només atreuen més coses bones. I no només això, aquestes coses bones ens fan sentir a gust, tranquils, serens... tot al contrari del malestar provocat pels entrebancs.

D'ara en endavant m'he proposat intentar escriure sobre les coses meravelloses que passin en el meu entorn i, el que suposa més esforç, pensar en coses positives i gaudir d'aquests pensaments i del que atreuen.
Per poca cosa que semblin, encara que tothom estigui entestat en no donar-los importància, jo sí que els en dono, per tant, m'agradaria encetar un altra categoria en aquest blog: "notícies reals", on citaré petites o grans frases sobre aconteixements que visqui, detalls que em faci vibrar i notícies de les "importants". I, per començar-lo, una línia.

Avui, la meva mare m'ha despertat amb un petó. Moltes gràcies! :D

Sóc Cristiana

Sí, sóc cristiana, però una cristiana que renega de l'Església actual, tant dels seus mètodes com de la seva doctrina. Una Església que va perdre la seva essència poc després de néixer, entre l'època romana i l'edat mitjana, quan les primeres comunitats que vivien el missatge inicial del cristianisme van començar a organitzar-se i el patiment, martiri i sofriment van passar a ser valorats com a bons.
Aquesta Església "Santa, Catòlica i Apostòlica" que avui tenim, nascuda d'un missatge bo, es va transformar en un centre de corrupció en el moment en què va voler controlar la gent mitjançant la por, el pecat, la veneració del sofriment i l'emmascarament del missatge base mitjançant les seves doctrines.
Tot plegat a contribuït a assentar la institució religiosa al costat de les institucions polítiques (encara que ens neguin l'evidència) i hem arribat a l'actualitat, on l'Església (espanyola i de Roma) es creuen en el dret d'intervenir en uns comissis electorals i intentar manipular els vots de la gent (que estrany..., em pensava que va ser el mateix Para de Roma qui va dir que la ciència era dolenta perquè manipulava a la gent... Ho devia entendre malament...). Una actualitat on aquesta institució està creant tensions en la societat i està contribuint a les disputes, baralles i fanatisme (per sort, hi ha excepcions, tals com el bisbe de Girona i l'abat de Montserrat, que es desmarquen de tota aquesta farsa).
Ara però..., val a dir que l'Església té aquest poder de manipulació únicament perquè nosaltres i els medis de comunicació li donem. Són aquest medis, clàssic o novedosos (internet) els que no paren d'emetre notícies sobre el que han dit, el que faran... i som nosaltres els que ens ho mirem/llegim i ens escalfem la sang. Som nosaltres qui fem propaganda de l'Església; sense aquesta atenció que li estem atorgant no tindria tant de poder.
Sé que amb aquesta entrada al meu blog no faig res més que donar més cova al tema. No obstant, tot plegat era tant sols per dir que no contribuiré més a augmentar el poder d'aquesta institució. Que diguin missa (mai més ben dit), que es desesperin, que discriminin, que manipulin... Per mi com si no hi fossin.

Sóc cristiana sí, però no tonta. Per sort, l'Església no pot vendre la moto a tothom i no ens pot fer veure amb ulls de ruc.
Sóc una cristiana que creu en la ciència i que diu sí als matrimonis homosexuals, sí a les adopcions per part de qualsevol persona (sigui quina sigui la seva sexualitat), sí a l'ensenyament de totes les religions a l'escola des d'un punt de vista històric i cultural però no a l'adoctrinament dels nens i nenes per part d'aquesta institució... i NO a la manipulació/fanatisme doctrinal i eclesiàstic.

Gattaca

Ahir a la nit em vaig quedar a la televisió mirant la pel·lícula Gattaca. Ja l'havia vist un parell de vegades (un cop en anglès i l'altre en castellà), però tant hi fa, em continua enganxant com si no l'hagués vist mai.
És una pel·lícula futurista però amb estètica del mitjans del segle XX que li dóna l'oportunitat de fer una gran crítica contra qualsevol tipus de marginació, menyspreu... exercit sobre les persones. Tracta aquest tipus d'actitud com a retrògrada (per això l'estètica dels anys 50), sigui quina sigui la causa o "raó" que es doni per a classificar les persones entre vàlids i invàlids (simplement una minusvalidesa, un color de pell, unes idees o un estudi genètic embrionari).

És una pel·lícula que dóna molt material per pensar. Quin dret tenim les persones a decidir si una persona és vàlida o no? Quin dret a prendre'ls totes les ales sense deixar que s'esforcin, que lluitin pel que volen i que sorprenguin amb la seva capacitat d'evolució? Quin dret a escollir tu viuràs bé i tu malament? Quin dret a treure la llibertat? Quin dret a dir "tu no tens possibilitats" quan potser aquella persona en té més que qui diu la frase i el condemna?

Quanta riquesa ens deixem perdre per buscar la perfecció i intentar allunyar de nosaltres les incomoditats que ens ocasionen aquelles persones que són diferents a nosaltres...

Software Lliure, però menjarem?

El dia 30 d'Octubre vam rebre la visita del senyor Albert Calvet (enginyer industrial i, actualment, està muntant l'empresa consultora CV&A Consulting) durant la classe de Solucions Lliures. Ens va venir a fer una xerrada sobre la seva visió, podríem dir-ne laboral, del la informàtica. Personalment la vaig trobar molt interessant i encertada, difonent un contingut i unes idees basades en la forta l'experiència del senyor Calvet (ha treballat tant a Espanya com a països estrangers, tals com Estats Units, França i Alemanya, tocant tant la vida laboral a la universitat com a l'empresa). Tot i això, en acabar, em va quedar com una mena de neguit ja que, tot i creure profundament en el programari lliure, veure que és una solució ètica i necessària i fer 2n de Màster en Programari Lliure, encara no acabo de veure clar com ens podem guanyar la vida amb això els enginyers. A continuació passo a relatar els punts que més em van impactar de la conferència, la qual es va dividir, bàsicament, en dues parts.

El primer fet que va deixar en evidència el senyor Calvet va ser la mancança de preparació laboral amb que sortim els nous enginyers espanyols de les nostres universitats. En el nostre país som grans tècnics, és a dir, sortim amb coneixements profunds de la matèria del nostre camp del coneixement. No obstant, ens falten recursos per enfrontar-nos a la realització de projectes un com estem al món laboral.
Com va dir el senyor Calvet, abans de res som Enginyers i ser Enginyer és una cosa meravellosa ja que "creem coses del no res". Som capaços de, davant d'un problema, trobar-hi una solució adient creant, construint... Evidentment, no tots som uns "cracks" i inventen un sistema revolucionari, sinó que la majoria ens inspirem en coses ja fetes, en tecnologies ja inventades, en eines disponibles... per tal de realitzar les nostres solucions, però la qüestió és que sí tenim la capacitat de crear solucions. Ara però, i tornant al tema, ens manca el "saber treballar", la disciplina del treball, la organització... i, per aquesta raó, se'ns mengen els "death lines". Així doncs, el senyor Calvet ens va dir que dirigíssim les nostres mires cap a enginyers d'altres països, especialment els americans, per aprendre aquest saber fer i, d'aquesta manera, esdevenir enginyers completament competents que poden exprimir als màxim les seves capacitats.

La segona part de la xerrada va anar més dirigida a explicar el model empresarial del software lliure. Aquí va ser on jo em vaig, per dir-ho d'alguna manera, espantar. Segurament aquest malestar va ser causat per no entendre què volia dir exactament el senyor Calvet, per aquesta raó ho vull deixar patent aquí, per si algú m'ho pot aclarir.
Tal i com es va plantejar la cosa i com ja més o menys ens havien explicat a classe, el model de negoci que funciona en programari lliure està basat en els serveis. Per tant, si tu vols guanyar-te la vida (i dic guanyar-me la vida, tenir un plat a taula i poder pagar un lloc per viure..., no em refereixo a tenir un palau i grans cotxes i moltes joies...) t'has d'introduir en un camp informàtic que puguis oferir servei i, si pot ser, que aquest servei sigui a grans empreses, ja que són les que realment pagaran per tenir assistència. Així doncs..., sembla a ser que no tots els àmbits són bons per, de bones a primeres, alliberar codi.
D'altra banda, el model de negoci té dos pilars la COMUNITAT i els SERVEIS. La comunitat és l'encarregada de fer software i els serveis s'encarreguen dels diners. Tot plegat implica que els desenvolupadors sense els serveis no fan res i, per tant, hi ha dues solucions:

1. O la mateixa empresa és desenvolupadora i consultora.
2. O la comunitat sobreviu gràcies a la "caritat" de les empreses "partner" de serveis que reverteixen part dels seus guanys en pagar als desenvolupadors.

La idea que em va quedar de tot plegat és que l'informàtic, com a desenvolupador, treballarà però no cobrarà! Només es cobren les hores d'informàtic de serveis. Personalment, jo això no ho veig massa clar ja que una cosa és l'ètica de la llicència, en la qual hi crec fermament, i l'altra és que jo faig una feina i he de posar el plat a taula.
D'acord, el desenvolupador cobrarà..., però cobrarà dels diners que es fan amb els serveis. Què passarà doncs? No crec que els que ofereixen els serveis siguin tant bones ànimes que divideixin el que cobren per dos i la meitat sigui per donar sou als desenvolupadors. El que passarà és que, poc o molt, el preu del servei es veurà encarit (de forma..., diguem-ne "transparent" a l'usuari). Per tant, no només cobres el servei, sinó també cobres, en certa manera, el software. I pagar el software què és? Doncs sí, pagues les hores del desenvolupador, però a efectes d'usuari també podríem dir que paga una llicència. D'aquí que n'extraiem? Doncs que el software lliure serà lliure, però la relació que fem llibrertat-gratuïtat no és certa ja que podràs pagar menys, no pagaràs explícitament una llicència, però la subsistència dels desenvolupadors hi ha de ser, no ens enganyem. D'altra banda, si ho pensem com el fet que estem pagant una llicència, al meu parer, és totalment lícit! Què més volem que una llicència que ens dóna totes les llibertats, que ens diu que el software passa a ser nostre i que, per tant, podem fer d'ell el que vulguem (copiar, modificar, distribuir...).

D'altra banda, i si ens parem a pensar, per què els desenvolupadors necessitem que se'ns pagui el software que fem? Doncs perquè per una altra banda hem de pagar la casa, el menjar, la vestimenta... Coses tant essencials per la vida que, realment, TENEN LLICÈNCIA! Una llicència que ens dóna la llibertat de menjar, una llicència que ens permet la llibertat de viure durant un temps sota sostre (però no us enganyeu, la casa, encara que la compreu, no és vostra sinó de l'ajuntament de la població que, en qualsevol moment, pot dir "apa xatos, que per aquí ha de passar una via urbana, fora de casa" i ens expropia), una llicència que ens dóna llibertat d'abric...

Tornant al tema...
Realment, veig el model de negoci del software lliure una mica agafat amb pinces. Funciona? Sí..., si menys no hi ha empreses que han optat per ell, però no acabo de veure clar que el treball del desenvolupador (les hores de feina) quedin a mercè dels serveis.
Pel que fa a l'ètica, el veig correctíssim i el que hauria de ser.

Finalment, només dir el que sempre he dit (si és que..., sempre em repeteixo... XDD). Veig que el gran potencial del programari lliure està en l'Administració pública (que llença els nostres diners amb el Gates i després no tenim euros per sanitat, per les obres públiques i ens surten forats per tot arreu... i aleshores clar..., surt el sentiment catalanista del senyors polítics i critiquen a tort i a dret perquè no tenim diners) i, sobretot, la Universitat, sector al que espero dedicar-me, ja que és el centre de la creació de coneixement per excel·lència (potser sóc una mica utòpica?).

I per acabar, donar les gràcies al senyor Calvet per l'estona que va passar amb tots nosaltres, donant-nos par de la seva experiència en forma de consells i anècdotes i oferint-nos molts punts per pensar!

Va de Cavalls i Coets

Durant la classe de Solucions Lliures en Entorns Corporatius d'ahir vam poder gaudir de la companyia de Llorenç Valverde, llicenciat en matemàtiques, doctor en informàtica, actualment vicerrector de la UOC i fervorós defensor del programari lliure.
De la seva xerrada se'n pot extreure molt suc però la idea principal recau en la "dependència del camí". Fent gala d'un gran sentit de l'humor i d'una gran ironia utilitzada amb astúcia, el senyor Valverde ens va dir que convèncer a la gent que utilitzi programari lliure té molts punts en comú amb el fet que el diàmetre d'un propulsor d'un coet espacial depèn de l'amplada del cul d'un cavall. Citant tant fidelment com pugui les seves paraules, en Valverde ens va explicar el següent fet, el qual potser no és del tot cert, però molta part verídica, si menys no filosòficament parlant, té:

Ja des de l'època romana, quant aquesta societat va decidir empedrar les seves vies principals, existia un estàndard de fet. Aquest estàndard no era ni més ni menys que l'amplada dels carros (distància entre les rodes), la qual era igual a l'amplada del darrera d'un cavall, ja que era aquest animal l'encarregat d'estirar el vehicle. I se'n pot dir estàndard pel fet que la majoria de persones que fabricaven els carros ho feien de la mateixa manera, per tal que la bèstia cabés enmig dels eixos de les rodes. Així doncs, el pas continu d'aquests vehícles pels camins va provocar la creació de les marques típiques que deixen les rodes, la qual cosa feia que si un carro de diferent amplada intentava passar pel mateix lloc, l'eix quedés descompensat i s'acabés trencant. Resumint..., quan els romans van empedrar les vies ho van fer seguint aquest estàndard.
D'altra banda, i amb el pas del temps, va arribar l'aparició de la diligència, descendent del carro i, per tant, de les seves mesures. Encara més endavant, va arribar l'aparició del tren, el qual era construït pels matiexos fabricants de diligències, amb la qual cosa, la distància entre les rodes del tren era la mateixa que la distància entre les rodes del mòbil més primitiu, per no dir que, en un principi, els vagons eren estirats per caballs. El fet que els trens també adoptessin aquest estàndard va fer que l'amplada de les vies també l'apliqués i que els túnels i ponts també s'hi adaptéssin, primer a la vella Europa i després al Nou Món.
Què va passar quan va arribar l'era espacial? Doncs que les components dels coets i, en especial, els propulsos eren transportats des de les fàbriques a la zona del llençament mitjançant trens. Per tant..., les seves mesures depenien de les vies i dels túnels ja construïts els quals, al seu temps, depenien històricament de l'amplada del cul d'un cavall.

I doncs, en tot això, què hi té a veure el fet de convèncer a la gent de què utilitzi programari lliure? Doncs res més que aquesta dependència del camí, com la va anomenar el senyor Valverde. Així com els propulsor dels coets tenen les mesures que tenen per no canviar tot el sistema de transports i comunicacions a les persones ens costa canviar els nostres sistemes de fer les coses pel simple fet de la por al canvi, la comoditat, el "ja estic acostumat a això" i fem les coses tal i com ens permet fer la nostra dependència del mitjans que utilitzem per fer-les.
Aquest fet s'estèn en tot i, particularment, en el món de la informàtica, on costa moltíssim canviar els hàbits de les persones, no tant per la difícultat que té el canvi (aprendre coses noves, noves maneres de fer) que també hi és, sinó més aviat per la nostra poca voluntat a fer coses que surten de les pautes que ja tenim establertes.

Realment, la d'ahir va ser una xerrada molt interessant, amena, molt entretinguda i on el senyor Valverde va saber captar l'atenció de tots nosaltres i enfortir la nostra annexió dins del programari lliure amb una gran dosi d'astúcia, humor i acidesa irònica! Si fins i tot la noia que s'havia equivocat de classe es va quedar fins al final!! XDD

Tornem als orígens

"No Child Is Born A Racist"

En quin moment la humanitat va perdre l'instint de companyerisme i de recolzament vers als altres per convertir-se en la societat de la guerra que tenim avui en dia?
Totes les persones tenim unes capacitats immenses per a portar la felicitat al nostre voltant, d'estimar i d'ajudar a qui ho necessiti. Per què no les aprofitem? Moltes vegades un simple copet a l'esquena, una abraçada, un somriure, una mirada dolça o un "gràcies" poden servir per tornar l'esperança a qui l'ha perduda, l'alegria a qui plora o la llanterna per guiar-se a qui no troba el camí.
No costa tant, sigui qui sigui qui tinguem al davant: home o dona, negre o groc, ric o pobre..., tots ens necessitem a tots ^^.

La imatge i el títol de la mateixa han estat trobats a My Confined Space