dissabte, 13 de juny del 2009

Vuelo final

Feia temps que no llegia un llibre escrit per en Ken Follett i, tal i com era d'esperar, la novel·la que m'he devorat per recuperar-lo no m'ha deixat indiferent i m'ha agradat força.
En aquest cas es tracta de l'obra "Vuelo Final", un "Best Seller" (com la majoria, per no dir totes, de les obres de l'autor) ambientat en la Dinamarca ocupada durant Segona Guerra Mundial i un oda a la valentia i eficàcia de la resistència danesa, una de les més exitoses de l'Europa bèl·lica.
La contraportada en resumeix l'acció de la següent manera:
En junio de 1941, el curso de la guerra es desfavorable a Gran Bretaña. De alguna manera, los alemanes están anticipándose a las incursiones aéreas de los bombarderos británicos. Hermia Mount, una inteligente analista británica, empieza a sospechar de la existencia de una estación de radar secreta en la costa de Dinamarca. En Copenhague, el policía colaboracionista con los nazis Peter Flemming intenta descubrir la red de la resistencia danesa. Entretanto, Harald Olufsen, un joven estudiante danés, se ve involucrado poco a poco en la investigación de Hermia. Cuando finalmente descubre la verdad, en la isla danesa de Fano, ocupada por los alemanes, no tiene manera de hacer llegar la información a Gran Bretaña.
Un relato de suspense magistral y con unos personajes carismáticos que vuelven a confirmar a Ken Follett como el maestro indiscutible del género.
Doncs bé, amb aquesta sinopsis gairebé queda tot dit en quant al contingut del llibre.
L'acció relatada succeeix en molts pocs mesos i és força trepidant. El magnetisme que desprèn la pròpia història de la Segona Guerra Mundial i tot el que l'envolta fa que el lector se senti enganxat des del primer moment al llibre, tot i que, en aquest cas, no es reflexa la crueltat nazi en tota la seva força, ja que la novel·la es centra en els esforços clandestins de l'espionatge britànic i, sobretot, danès, per fer front a la força que, en aquells moments, sotmetia a gran part d'Europa.
Justament aquest fet és el que, en la meva humil opinió, fa d'aquest llibre un gran encert i una molt bona lectura. El fet que Ken Follett sigui capaç d'enganxar al lector sense haver de fer ús del recurs fàcil, utilitzant el dramatisme morbós que tot conflicte bèl·lic comporta, diu molt tant de la seva capacitat com de la seva professionalitat.

D'altra banda, també cal recalcar que les pàgines del llibre amaguen un, massa evident, sentiment patriòtic de l'escriptor britànic. Que els protagonistes puguin sortir més o menys victoriosos de les situacions amb les que es van trobant és d'esperar (bàsicament, perquè tots coneixem el final de la història). No obstant, la gran sort que corren tots plegats fa que, endebades, la història sembli una mica adornada i amb tocs de fantasia, sense desmerèixer-la, ni molt menys. Això, combinat amb les morts dels personatges justos i necessaris (en algun lloc, el lector pot arribar a sentir-se content per la desaparició d'alguna de les figures), fa que el relat esdevingui una mica "pel·liculer". Ara però, tal i com ja he dit des d'un bon principi, la història és molt bona i els tocs nacionalistes queden perdonats.

A més a més, la gran capacitat de Ken Follet per descriure els personatges i dotar-los d'una personalitat ben definida (tot i que surtin ben poques vegades) conjuntament amb la dinàmica que exerceixen els diferents escenaris per on va passant la història, amanit tot plegat amb l'estudi profund de l'època, la situació, els països i les institucions que intervenen, fa que t'identifiquis fàcilment i ràpidament amb els sentiments, les emocions, les sensacions i les situacions que viuen els protagonistes i els que els envolten.

Un animo a que el llegiu!

diumenge, 7 de juny del 2009

Somriu, val la pena!

La cançó "Life is beautiful", pertanyent a la banda sonora de la pel·lícula que porta el mateix nom ("La vita é bella", en la versió italiana original) i que està cantada per la cantant israelita Noa, és una gran obra d'art que ens hauria d'ensenyar la bellesa de prendre'ns la vida amb un somriure a la boca.

Aquí us deixo la seva preciosa lletra i un vídeo de youtube:
Smile, without a reason why
Love, as if you were a child
Smile, no matter what they tell you
Don’t listen to a word they say
'Cause life is beautiful that way

Tears, a tidal-wave of tears
Light that slowly disappears
Wait, before you close the curtain
There’s still another game to play
And life is beautiful that way

Here, in his eyes forever more
I will always be as close as you remember from before.

Now, that you're out there on your own
Remember, what is real and what we dream is love alone.

Keep the laughter in your eyes
Soon, your long awaited prize
Well forget about our sorrow
And think about a brighter day
'Cause life is beautiful that way

Com canviaria el nostre caràcter si ens atrevíssim a tenir sempre un somriure a la boca! La tendresa, la dolçor, l'alegria... s'apoderaria de nosaltres i tot al nostre voltant tindria un caire i uns matisos diferents! Ens enfrontaríem als problemes com el que són, petites proves que ens fan avançar, i no com una muntanya insalvable. I, el més important, seríem feliços i no ens deixaríem robar aquest sentiment per cap factor extern a nosaltres!

I què me'n dieu dels sentiments que desperten en nosaltres els somriures i les rialles de les persones que estimem i, sobretot, de LA persona que estimem! No tenim més remei que sentir tendresa i un amor profund veient les seves rialles, la seva felicitat, el seu entusiasme!
I de la mateixa manera que ens passa això a nosaltres, a la resta els succeeix el mateix quan ens veuen somriure i és com si aquesta droga s'estengués dolçament i suaument al nostre voltant, canviant-ho tot!

Tant sols depèn de què nosaltres fem nostre el senzill gest que endolceix el nostre rostre i les nostres faccions, fent-les més belles, divertides, suaus i amoroses.
És la nostra decisió. Jo la tinc clara: "Somriu, val la pena!"