Foscor al meu voltant

Aquest post va dedicat a una amiga, la Sara.

Segurament no el llegiràs mai, perquè ni tant sols saps de l'existència d'aquest blog. No obstant, jo he tingut la gran sort de trobar el teu petit diari a internet. Un diari que cada cop que llegeixo trobo més ple de continguts, ric, ple de vida, ple de quelcom que em fa sentir buida i perduda i malament amb mi mateixa al mateix temps...

Malament amb mi mateixa perquè un dia vaig tenir la desgràcia de deixar-te de banda quan més ho necessitaves, quan estaves passant un mal tràngol i jo, en no saber què fer ni què dir-te i no ser valenta de plantar-me davant teu i estirar-te la mà, l'únic que se'm va acudir va ser acotar el cap, girar-te l'esquena i desaparéixer, clavant-me aquesta espina per sempre més...

Buida perquè veig que a cada dia li saps treure el suc, que cada petit detall té una importància increïble per tu, perquè tens tot un món que has construït tu mateixa amb l'ajuda de tots els que t'estimen...

Perduda perquè davant del futur incert estàs decidida a tirar endavant. En canvi a mi només m'assalten les pors del "què faré". Mentre tu i molts altres del meu voltant doneu les passes segures jo em vaig movent en un pantà fosc on cada petjada es tremolosa, on he d'assegurar cada moviment i on no veig la llum al final, no veig el meu objectiu, no sé on he d'arribar ni com...

Només camino per inèrcia i m'agradaria fer-ho amb il·lusió.
Tinc tantes persones que m'estimen i a qui estimo i tantes ganes de compartir amb elles una vida tranquil·la i donant tot l'amor que tinc per donar que qualsevol possibilitat de donar un pas en fals que provoqui que m'allunyi dels uns o dels altres m'atavala.

Tinc somnis i no sé com arribar-hi. Tinc il·lusions i cada cop les veig més borroses. Vull el sol de primavera i em topo amb la boira de l'hivern. Vull tirar endavant i alguna força desconeguda m'impedeix avançar i em fa restar quieta o inclús retrocedir.

Tinc por al futur, tinc por a la incertesa i al que m'espera demà. No sé si ho podré afrontar, ni tant sols sé si és el que vull... Només sé que dono una passa rera l'altra lentament però sense parar. Sento el pressipici aprop meu i sense veure'l no sé si m'hi encamino de cap o me n'allunyo per trobar el meu camí...

Sé que algun dia la boira s'esbairà fent que la foscor es faci llum i permetent-me trobar allò que ara no tinc i que m'ha d'omplir, però per tal que això passi algun canvi ha de succeir. Quin? No ho sé. Quan? Tampoc. Com? No en tinc cap mena d'idea. Suposo que necessito temps i ser prou valenta com per reconéixer les meves pròpies veritats i possibilitats.

Fins aleshores, continuaré buscant fent tentines.