diumenge, 21 d’octubre de 2007

Un any

Sis roses per simbolitzar un any
Un ram en un dia especial
I una vida pel davant

T'estimo! ^^

dimecres, 10 d’octubre de 2007

Va de Cavalls i Coets

Durant la classe de Solucions Lliures en Entorns Corporatius d'ahir vam poder gaudir de la companyia de Llorenç Valverde, llicenciat en matemàtiques, doctor en informàtica, actualment vicerrector de la UOC i fervorós defensor del programari lliure.
De la seva xerrada se'n pot extreure molt suc però la idea principal recau en la "dependència del camí". Fent gala d'un gran sentit de l'humor i d'una gran ironia utilitzada amb astúcia, el senyor Valverde ens va dir que convèncer a la gent que utilitzi programari lliure té molts punts en comú amb el fet que el diàmetre d'un propulsor d'un coet espacial depèn de l'amplada del cul d'un cavall. Citant tant fidelment com pugui les seves paraules, en Valverde ens va explicar el següent fet, el qual potser no és del tot cert, però molta part verídica, si menys no filosòficament parlant, té:
Ja des de l'època romana, quant aquesta societat va decidir empedrar les seves vies principals, existia un estàndard de fet. Aquest estàndard no era ni més ni menys que l'amplada dels carros (distància entre les rodes), la qual era igual a l'amplada del darrera d'un cavall, ja que era aquest animal l'encarregat d'estirar el vehicle. I se'n pot dir estàndard pel fet que la majoria de persones que fabricaven els carros ho feien de la mateixa manera, per tal que la bèstia cabés enmig dels eixos de les rodes. Així doncs, el pas continu d'aquests vehícles pels camins va provocar la creació de les marques típiques que deixen les rodes, la qual cosa feia que si un carro de diferent amplada intentava passar pel mateix lloc, l'eix quedés descompensat i s'acabés trencant. Resumint..., quan els romans van empedrar les vies ho van fer seguint aquest estàndard.
D'altra banda, i amb el pas del temps, va arribar l'aparició de la diligència, descendent del carro i, per tant, de les seves mesures. Encara més endavant, va arribar l'aparició del tren, el qual era construït pels matiexos fabricants de diligències, amb la qual cosa, la distància entre les rodes del tren era la mateixa que la distància entre les rodes del mòbil més primitiu, per no dir que, en un principi, els vagons eren estirats per caballs. El fet que els trens també adoptessin aquest estàndard va fer que l'amplada de les vies també l'apliqués i que els túnels i ponts també s'hi adaptéssin, primer a la vella Europa i després al Nou Món.
Què va passar quan va arribar l'era espacial? Doncs que les components dels coets i, en especial, els propulsos eren transportats des de les fàbriques a la zona del llençament mitjançant trens. Per tant..., les seves mesures depenien de les vies i dels túnels ja construïts els quals, al seu temps, depenien històricament de l'amplada del cul d'un cavall.

I doncs, en tot això, què hi té a veure el fet de convèncer a la gent de què utilitzi programari lliure? Doncs res més que aquesta dependència del camí, com la va anomenar el senyor Valverde. Així com els propulsor dels coets tenen les mesures que tenen per no canviar tot el sistema de transports i comunicacions a les persones ens costa canviar els nostres sistemes de fer les coses pel simple fet de la por al canvi, la comoditat, el "ja estic acostumat a això" i fem les coses tal i com ens permet fer la nostra dependència del mitjans que utilitzem per fer-les.
Aquest fet s'estèn en tot i, particularment, en el món de la informàtica, on costa moltíssim canviar els hàbits de les persones, no tant per la difícultat que té el canvi (aprendre coses noves, noves maneres de fer) que també hi és, sinó més aviat per la nostra poca voluntat a fer coses que surten de les pautes que ja tenim establertes.

Realment, la d'ahir va ser una xerrada molt interessant, amena, molt entretinguda i on el senyor Valverde va saber captar l'atenció de tots nosaltres i enfortir la nostra annexió dins del programari lliure amb una gran dosi d'astúcia, humor i acidesa irònica! Si fins i tot la noia que s'havia equivocat de classe es va quedar fins al final!! XDD

dimarts, 9 d’octubre de 2007

María Antonieta

Una nova entrada sota l'etiqueta de "lectures" per tal d'introduir-vos la biografia d'aquesta gran reina de França, que ja us havia anunciat a El Ocho. El llibre porta per títol "María Antonieta" i va ser escrit per Catalina de Habsburgo, una de les seves descendents.
En la contraportada hi podem trobar el resum següent:
Cuando, en 1770, la archiduquesa María Antonieta de Habsburgo-Lorena, hija de la emperatriz María Teresa de Austria, deja Viena para unirse al futuro Luis XVI, es una de las princesas más afortunadas de Europa. Pero su innata gentileza se revela un arma de doble filo en la moralmente relajada corte que la recibe: la astucia de algunos nobles en Versalles nada tiene que envidiar a la de las cortesanas que van minando los cimientos de la centenaria monarquía francesa. A la falta de consumación de su matrimonio con Luis Augusto de Borbón, un adolescente bueno y acomplejado, la alegre Delfina responderá con un torbellino de fiestas y gastos en suntuosas toilettes. Asegurada la sucesión con el nacimiento de un heredero, la ya Reina intentará guiarse por el sentido de responsabilidad de su madre y de sus antepasadas, pero su reputación quedará manchada por infames calumnias.
En 1789, la Revolución Francesa acabará por superar a la ahora sagaz Reina, quien tras la decapitación de su marido luchará con valentía para salvar la vida de su hijo. ¿Es tal cual la verdad histórica o se trata de una versión alimentada por la historiografía romántica?
Catalina de Habsburgo-Lorena, Archiduquesa de Austria, presenta los hechos que macaron la vida de su antepasada con un ágil ritmo narrativo. A la pregunta de en qué medida fue María Antonieta responsable de los acontecimientos que determinaron el destino de Europa, la autora responde con sutileza para que el lector pueda sacar sus propias conclusiones. Como ya hicirea en su anterior obra, Las Austrias, ofrece su relevante punto de vista y aporta al debate histórico la voz de una nueva generación perteneciente a la realeza europea.

Es tracta d'una bona biografia que va des del naixement de Maria Antonieta (2 de Novembre de 1755) fins a la seva decapitació a mans de la guillotina de la Revolució Francesa (16 d'Octubre de 1793), passant per totes les etapes i capítols de la seva vida, la majoria dels quals posseeixen una gran dosi de dramatisme.
D'altra banda, s'ha d'observar que l'autora és una descendent de la Reina de França i, tot i que el llibre és molt correcte i està molt ben escrit, també s'ha de tenir en compte la subjectivitat de l'escriptora. Al meu parer, si vols aprofundir en la vida d'algun personatge històric no et pots quedar només amb una única biografia, sinó que n'has de llegir diverses per tal de fer-te una idea de què va passar i poder-ne extreure tu mateix les teves conclusions.
De tota manera, el que sí que no es pot negar és que Maria Antonieta es va veure submergida en la cort del Rei Sol, on la van embolcallar tot un seguit de fets que la van dur a fer-se enemics dins de la seva propia casa. Aquests enemics, conjuntament amb el malbaratament dels fons reials i un poble mort de fam van dur als reis al trist final que tots sabem.

Si us agrada la història us animo a llegir aquest llibre ja que no només relata la vida de la Reina, sinó també la situació de França i els diferents successos que van tenir lloc al país veí durant el segle XVIII! ^^

dilluns, 8 d’octubre de 2007

L'Església del Mar

En aquesta entrada us presento una novel·lasa del nostre país, "L'Ésglesia del Mar" d'en Ildefonso Falcones. És tracta d'una novel·la de temàtica medieval amb molts apunts històrics de la vida a la Catalunya i, més concretament, a la Barcelona del segle XIV.
En la contraportada hi podem trobar el següent escrit:
Segle XIV. La ciutat de Barcelona és en el seu moment de màxima prosperitat; ha crescut cap a la Ribera, l'humil barri dels pescadors, on els seus habitants decideixen construir, amb els diners d'uns i l'esforç d'uns altres, el temple marià més gran que hom ha conegut: Santa Maria de la Mar.
Una construcció que és paral·lela a l'atzarosa història d'Arnau, un serf de la terra que fuig dels abusos d'un senyor feudal i es refugia a Barcelona, on es converteix en ciutadà i, gràcies a això, en un home lliure. El jove Arnau treballa com a palafrener, bastaix, soldat i canvista. Una vida extenuant, sempre a l'empar de l'església de la Mar, que el portarà de la misèria del fugitiu a la noblesa i la riquesa.
Però en aquesta posició privilegiada també li arriba l'enveja d'altres ciutadants que ordeixen una sòrdida conjura que posa la seva vida en mans de la Inquisició...
L'Església del Mar és una trama en la qual s'encreuen lleialtat i venjança, traïció i amor, guerra i pesta, en un món marcat per la intolerància religiosa, l'ambició material i la segregació social. Tot això converteix aquesta obra no només en una novel·la excepcional, sinó també en la més fascinant i ambicionsa recreació de la llum i les ombres de l'època feudal.

Segons el meu punt de vista es tracta d'una novel·la molt ben feta i que, personalment, m'ha agradat molt. Potser li he trobat a faltar la descripció profunda que es troba a "Los Pilares de la Tierra", aquella narrativa que et permet, fins i tot, olorar les flaires que envolten els protagonistes al llarg de la història. Per contra, "L'Església del Mar" et dóna una visió completa de la vida d'un català nascut en el segle XIV que en viu de tots colors.
Un gran punt a favor és el fet que tota la història succeeix a "casa" i resulta ser una classe magistral de la cultura i les costums catalanes de l'època medieval. A més a més, també ens permet fer un volt per tots els oficis que avui en dia ja s'han perdut.
Com tota bona novel·la catalana, "L'Església del Mar" barreja amor i desamor, odi, passió, mil i un obstacles dramàtics en la vida del protagonista, fets heròics.., amenitzat tot amb la construcció de "L'Església del Mar", que encara avui és un gran referent, i amb un toc d'Inquisició per donar sabor a un final un pèl engoixant però, com ha de ser, feliç.

Realment es tracta d'una molt bona obra que recomano a tothom a qui li agradin els llibres amb aquest tipus de temàtica. A més a més, destacar que la traducció catalana, a mans d'en Carles Urritz, és impecable!
Ànims a tots i a llegir-la!!!